Solemnitat de la Mare de Déu.

“Li posaren el nom de Jesús...”

1. Per entendre una cosa, és important fer-se les preguntes pertinents. Igualment, unes preguntes impròpies poden ser un obstacle per a la comprensió. Si, per exemple, em pregunto “quin sentit té la meva vida?”, no arribaré mai a una resposta encertada, perquè no és la pregunta pertinent. La pregunta apropiada seria: “quin sentit dono a la meva vida?”.

2. Sovint ens preguntem “Qui és Jesús?”. La pregunta és correcta, però cal saber que és una pregunta que no responen els Evangelis. En els Evangelis, la pregunta pertinent per entendre Jesús és “Qui és l’Home?”. Els Evangelis ens presenten Jesús com a paràbola de la Humanitat.

3. “Li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare”.
Podria semblar que els Evangelis es fan un embolic sobre qui posa el nom a Jesús. Segons l’evangeli de Mateu, l’hauria de posar Josep (2,21); segons l’evangeli de Lluc, l’hauria de posar Maria (1,31); però, en el relat de la Circumcisió que hem llegit, es diu simplement que li posaren el nom de Jesús.

4. Notem que, sigui qui sigui que posa el nom, sempre es tracta del nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. I no es tracta d’una qüestió sense importància, doncs sabem que en la Cultura hebrea, el nom fa la cosa.

5. Tot allò que ens diuen els Evangelis sobre Jesús és per a respondre la pregunta: “Qui és l’Home?”. És per això que, donat que són una “bona notícia”, aquesta ho serà per a tots els “humans”.

6. Encara que els Evangelis van ser escrits en llengua grega, s’hi expressa també la mentalitat pròpia de la Cultura hebrea. Per això no parlen fent especulacions sobre la Humanitat, o fent una presentació genèrica i teòrica de l’Home, sinó que ens parlen de la realitat humana a partir d’homes concrets de carn i ossos. Jesús va ser un home real, amb vincles socials reals: fill d’uns pares reals, germà de germans reals, ciutadà d’un poble real, i súbdit d’unes autoritats reals. És a partir d’aquest home real i concret que els Evangelis ens diuen què és l’Home. I, per contrast, ens diuen, també amb persones reals i concretes (com Herodes), què és l’Antihome.

7. Els Evangelis ens presenten l’Home com una Història. Aquesta Història és sagrada, ja que té Déu com a protagonista, juntament amb el mateix Home. És precisament gràcies a aquest co-protagonisme de Déu que els Evangelis ens poden presentar la Història humana com una bona notícia, a pesar dels innumerables moments tràgics, de mort, crueltat i violència.

8. La humanitat de Jesús posa al descobert les àmplies zones de inhumanitat de la nostra Història, d’una manera semblant a com la llum deixa ben emmarcats els espais d’ombra i de foscor. Com tants altres homes reals i concrets, Jesús va ser jutjat, condemnat i assassinat per uns (anti)homes també reals i concrets. I serà precisament en l’home Jesús que podrem descobrir que el sepulcre no és l’última escena de la Història Humana. La nostra Història real està feta de moments d’humanització i de deshumanització; però el sepulcre buit (Marc 16:6) ens anuncia que la deshumanització no triomfarà pas sobre la humanització plena de tots els qui l’acceptin.

9. Jesús significa salvador (Mateu 1,21). Ningú no podia posar-li aquest nom per iniciativa pròpia. Estava ja decidit per Déu “abans que el concebés la seva mare”.
De què ens “salva”, Jesús? Aquí convé no caure en la temptació d’inventar-nos una perdició prèvia a fi de poder ser salvats. L’Home no estava “perdut” abans de Jesús. La salvació que opera Jesús en cada ésser humà és la descoberta de que som fills de Déu. Mentre el fill no sap encara què significa ser fill, se sent com un esclau a casa dels pares. La descoberta i acceptació de la filiació el “salva” de la seva suposada esclavitud, com hem llegit en la primera Lectura, en paraules de St. Pau, que parlava des de la seva pròpia experiència. Només des de la consciència de fills entenem la situació anterior com una etapa que havia de ser “salvada”. No estàvem ni perduts ni condemnats; simplement ens trobàvem en camí sense horitzó. Abans de rebre i acollir la invitació a ser fills de Déu (fills en el Fill), experimentem la pròpia vida com una realitat bàsicament absurda.

10. És cert que hi ha moltes persones que, tot i no saber que són invitades a ser “fills de Déu”, mostren una exemplar valentia per viure amb dignitat la seva vida (potser considerada absurda). Però també és important que l’orgull d’aquesta valentia no es converteixi en un obstacle per acollir, amb goig i agraïment, el do generós de Déu.